Feia dies que tenia ganes de sortir en carretera, feia unes quantes setmanes que no ho feia. I què millor que aprofitar que el Pere Farriol baixava d'Andorra amb la seva OLMO per fer una sortida amb un quartet de luxe: Pep Tatché, Pere Farriol, Enric Aguilar i un servidor. Quedem a la Betzuca a les 8:00, surto de casa amb una fresqueta estimulant i encara de nit. Al desembre el dia és cada cop més curt. Arriben tots ben abrigats menys el Pere que va amb culotte curt i quasi maniga curta,.....es veu que viure a Andorra curteix. Enfilem altre cop cap a Terrassa per anar cap a Ullastrell, Martorell i Gelida. Durant el primer tram del trajecte ja podem veure que el Pep va amb ganes i que a més, per variar, està com una moto. Exprimeix la seva Kuota al màxim a totes les pujades, baixades, plans, etc.. Pujada a la Creu d'Aragall, al principi amb tranquilitat però al final intento seguir al Pep que es posa a moure el plat a tope. Em desfonda a la darrera corba on el pendent augmenta considerablement i arribo demanant l'hora,......Baixada cap a Corbera, Molins, i ascenció cap a Santa Creu d'Olorde, Vallvidrera, Tibidabo, on els demés seguim demanant l'hora, mentre el Pep va al seu ritme. Tornada per Rubí, Les Fonts, i a casa amb 103 Km i 3h 55'. He arribat una mica tocat, el cansament de la setmana s'ha deixat notar i m'he buidat d'energia durant la sortida, el fred també es nota, ja que en aquestes condicions la despesa energètica augmenta considerablement i quasi no he menjat en tot el dia. Suposo que sense menjar és lògic,.....
M'agradaria també fer una reflexió sobre un fet que ens ha ocorregut a l'entrada de Vallvidrera. Anavem el Pep, l'Enric i jo, en fila, i com a màxim un parell en paral.lel i ens adelanta un cotxe amb una parella bastant granadeta, jo diria que entre 75 i 80 anys. La dona baixa la finestra i ens diu literalment "Y luego os quejáis de que os matan". Quedo estupefacte mirant-me la dona i li contesto "Sra, usted se da cuenta de lo que acaba de decir". Gira la cara i segueixen avançant-nos. M'ha fet pensar molt sobre la capacitat social de la gent, que està clarament desbordada. És evident que aquesta gent gran que prou feina té a conduïr, veuen com una gran molèstia una bicicleta que va més lenta, però d'aquí a dir el què va dir, ....n'hi va un munt. No vull fer més comentaris perquè la frase parla per ella mateixa, simplement deixar constància de la manca de tolerància existent avui dia a la societat i que en un moment de crisi econòmica espero que no ens acabi passant factura,......
M'agradaria també fer una reflexió sobre un fet que ens ha ocorregut a l'entrada de Vallvidrera. Anavem el Pep, l'Enric i jo, en fila, i com a màxim un parell en paral.lel i ens adelanta un cotxe amb una parella bastant granadeta, jo diria que entre 75 i 80 anys. La dona baixa la finestra i ens diu literalment "Y luego os quejáis de que os matan". Quedo estupefacte mirant-me la dona i li contesto "Sra, usted se da cuenta de lo que acaba de decir". Gira la cara i segueixen avançant-nos. M'ha fet pensar molt sobre la capacitat social de la gent, que està clarament desbordada. És evident que aquesta gent gran que prou feina té a conduïr, veuen com una gran molèstia una bicicleta que va més lenta, però d'aquí a dir el què va dir, ....n'hi va un munt. No vull fer més comentaris perquè la frase parla per ella mateixa, simplement deixar constància de la manca de tolerància existent avui dia a la societat i que en un moment de crisi econòmica espero que no ens acabi passant factura,......
Boníssima la entrada Jordi!! te la robo.. que a mi sempre em fa mandra escriure!! evidentment tots els drets d'autor seran per tu!! ;)
ResponEliminaI sobre el comentari de la Senyora, després de pensar-hi una mica, jo li diria a la senyora que "el dia que em matin a mi, no em queixaré!!" vull dir que sempre serem la part dèbil d'aquesta lluita. L'únic que podem fer és educar des de baix.. amb aquells senyors, la batalla ja està perduda. Molt de COMPTE!!